El treball, paraula que ressona com una gota que cau dins el pou de la quotidianitat. Hi ha poca aigua, poc treball, peró ressona i ressona com un eco penetrant que es manté dins la nostra closca. TREBALL, TREBALL, TREBALL...
Eco molest que ens reconforta, que dóna algún sentit a la nostra vida.
La Feina o el Curro, esdeve un element central de la nostra existència. Tot consisteix en un tracte molt senzill: Tu treballes a canvi d'un tant al mes que et manté en vida, que et permet anar tirant. I qui dia passa, any empeny.
Per altre banda dins aquest degoteig de dies i de treball existeix un Nirvana laboral. Una dimensió de treball hiperestimulant, feliç i realitzadora que popularment, dins els "cercles" postuniversitaris de classe mitja baixa (baixa baixa peró mitja?), s'anomena "treballar de lo teu". "Lo teu" és gairebé una dimenssió mistíca on treball i "sentit de la vida" s'agafen de la má i enceten un orgasme de autoexplotació i miseria personal. Grans preocupacions per la nostra vida a mida (...encara que en secret les costures estiguin a punt de reventar...).
Tot aixó és real, són petits drames psicosocials, petits drames intims que amaguen grans coses, grans abismes, grans infortunis, ruines personals i col·lectives.
Al setembre de 2005 persones explotades del continent veí van acumular més fam i més rabia de l'habitual. Tot contra una valla, un mur, un objecte físic que d'una manera clara i material es feia evident. On queden les metafores avans emprades sobre les subtileses del poder en la nostra vida de laboratori? Mentre els nostres murs son metafores (durs i engoixants mecanismes simbòlics) els seus murs son murs murs; el poder com a formigó, el poder com a Filferro d'arç.
Aquí queden aquestes reflexions sobre el treball com a fils oberts, com a nervis vius que tots haurem de sol·lucionar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada