dijous, 8 de juliol de 2010

Les dones del sac



Els "nostres" polítics s'encenen sospitosament al veure a 4 o 5 dones amb burka o nikab per Lleida o Reus. Ara ens donaran lliçons de feminisme mentre les marquesines publicitaries dels autobusos exigeixen cada dia una cintura més estreta i uns pits més grossos? A aquests defensors de la "lliure" moral, no els importa que les dones (i molts homes) possin el seu cos i anima a dispossició del mercat des dels 12 anys.
Malgrat això, encara que nikab i burka semblen incomodes, calurosos i vexadors, la solució mai serà prohibir el seu ús. Per la classe política la qüestió va més enllà dels drets de les dones per ells es tracta del seu moldel de civilització cristiana i capitalista i també, per que no, de rascar alguns vots al més pur estil Goebbels "progre". I com que aquesta civilització amarga la existencia a mitg món, i a l'altre meitat, no sere jo qui em possi al costat de gent incoherent que alliçona amb caracter paternalista.
Solució? Tots podem dir la nostra pero qui ha de fer alguna cosa al respecte son les dones que es troben sota aquests vestits. Sí elles comencen la lluita serà real i universal.

Il·lustració publicada a la pubicació del barri de Sants (Barcelona) La Burxa.

dilluns, 26 d’abril de 2010

No es pot fugir d'un sol de justícia

Vinyeta publicada a La Burxa, publicació autogestionada del barri de Sants, en relació de la mort d'Eugène Terre'Blanche, lider de l'ultradreta filonazi de Suràfrica. Ens congratulem que per a tú, ja s'hagi acabat la cacera.

dimarts, 24 de novembre de 2009

El treball us farà lliures


El treball, paraula que ressona com una gota que cau dins el pou de la quotidianitat. Hi ha poca aigua, poc treball, peró ressona i ressona com un eco penetrant que es manté dins la nostra closca. TREBALL, TREBALL, TREBALL...
Eco molest que ens reconforta, que dóna algún sentit a la nostra vida.
La Feina o el Curro, esdeve un element central de la nostra existència. Tot consisteix en un tracte molt senzill: Tu treballes a canvi d'un tant al mes que et manté en vida, que et permet anar tirant. I qui dia passa, any empeny.
Per altre banda dins aquest degoteig de dies i de treball existeix un Nirvana laboral. Una dimensió de treball hiperestimulant, feliç i realitzadora que popularment, dins els "cercles" postuniversitaris de classe mitja baixa (baixa baixa peró mitja?), s'anomena "treballar de lo teu". "Lo teu" és gairebé una dimenssió mistíca on treball i "sentit de la vida" s'agafen de la má i enceten un orgasme de autoexplotació i miseria personal. Grans preocupacions per la nostra vida a mida (...encara que en secret les costures estiguin a punt de reventar...).

Tot aixó és real, són petits drames psicosocials, petits drames intims que amaguen grans coses, grans abismes, grans infortunis, ruines personals i col·lectives.

Al setembre de 2005 persones explotades del continent veí van acumular més fam i més rabia de l'habitual. Tot contra una valla, un mur, un objecte físic que d'una manera clara i material es feia evident. On queden les metafores avans emprades sobre les subtileses del poder en la nostra vida de laboratori? Mentre els nostres murs son metafores (durs i engoixants mecanismes simbòlics) els seus murs son murs murs; el poder com a formigó, el poder com a Filferro d'arç.

Aquí queden aquestes reflexions sobre el treball com a fils oberts, com a nervis vius que tots haurem de sol·lucionar.

dissabte, 14 de novembre de 2009

Tot començà aquí...


Ha plogut molt des del 92. Casualment ha plogut de cara i la vida a aquesta "agradable" ciutat cada dia es fa una miqueta més pesada. Pensar una ciutat (que entre l'urbanisme i altres practiques policials i d'higiene seria planificar el circuit per on es mouran els ratolins) s'ha fet també durant altres moments de l'història.
Roma marcava el seu creixement urbà al ritme de les legions, amb ciutats quadriculades com campaments militars. Els nostres" il·lustres" pares de la industria, la burgesia liberal, veien la ciutat com una maquina racional i com un camp de batalla on s'hi sentien atrapats. Avui, com avans, la ciutat respon als interesos i a la perspectiva de la classe dominant pero cada cop es fa menys respirable. La mercaderia és tot allò que es compra i es ven, tot allò que en treiem un benefici. Doncs la idea de BARCELONA treu beneficis (turistics, empresarials, inmobiliaris,...) esdevenint una marca que es compra i es ven, que et fa sentir diferent, que t'aporta personalitat.

I nosaltres aquí al mitg amb tanta mercaderia travesant-nos com ganivets.